La primavera, per Carme Andreu

Només en el meu jo, visc com una deesa,

Em propago per l’espai sota els raig de sol,

com un llamp globular, i just a boca de nit,

m’esfondro en un bany de claror de lluna.

L’ocasió m’és propícia, és l’esclat de la primavera,

Tot rient , suspesa en l’aire, igual que un estel,

faig cabrioles amb el vent i jugo a fet a amagar amb

els núvols plaents i suaus.

De sobte, una cridòria eixordidora m’interromp.

Són els falcillots bruns que arriben

just per anunciar-nos temps de bonanza.